Des dels començaments de la Banda Primitiva, l'art escènic ha anat acompanyant al quefer bandístic. I ja en el primer local de la Societat es va muntar un xicotet teatre on es representaven sarsueles com El Barquillero, Alma de Dios, La Reina Mora…etc. La sarsuela ha sigut el gènere teatral per excel·lència més aclamat pel públic clariner, ja que en aquest gènere s'unifiquen música i interpretació, les dos grans passions de la nostra Societat Musical.

Més tard, en 1919, es van traslladar a l'anomenat “Teatro Español”, que amb el temps passaria a ser el teatre Centre Artístic Musical “El Clarín”, que es va inaugurar amb la sarsuela El Cabo Primero i a la que van seguir altres representacions com ara Gigantes y Cabezudos. Però cal ressaltar el exitós drama sacre-líric Emmanuel amb lletra de D. Vicente Nicolau i música del mestre D. Miguel Asensi sent un triomf artístic i de públic, i els artífexs del qual van ser aquells clariners i clarineres que tan magistralment van representar els seus papers sota la direcció de Juan de Dios y Manuel Villasante. Tal va ser la bona acceptació de l'obra que s'ha estat representant al llarg dels anys.

En 1925 va haver un gran esdeveniment teatral amb l'estrena del poema històric Escoto o el Doctor Sutil que familiarment es recorda amb el títol de El Paladín de la Inmaculada.

En 1926 s'estrena, amb gran èxit, la sarsuela A la sombra del Pilar amb un planter d'actors i actrius, del Clarín, dirigits pel Mestre director i concertador Juan de Dios Martínez.
Entre els anys 1929 i 1930 es va representar una comèdia que marcaria època per estar escrita en valencià, Pare Vosté la Burra Amic! de Felipe Melià, representant-se posteriorment en nombroses ocasions.
Passaven els anys i els èxits se van anar succeint, destacant l'estrena de la sarsuela El Rey que rabió, de Ruperto Chapí, dirigida per Juan de Dios Martínez. Tal va ser l'èxit que van ser contractats per a actuar en Sueca al juny de 1936.

Fins i tot en època de guerra es va continuar realitzant representacions teatrals, destacant l'estrena de la sarsuela La Montería. La dita obra es va representar a benefici del Menjador Popular que saciava la fam dels més desfavorits per la situació bèl·lica del moment.

Conclosa la guerra i sota la direcció escènica de D. Vicente Martínez (Vicentico) es posen en escena dues obres del mestre Serrano: La Dolorosa i Los Claveles, fent les delícies dels aficionats de l'anomenat género chico.

L'any 1941, amb l'afany de superació pels èxits obtinguts durant dècades, els responsables del Quadre Artístic “El Clarín”, Juan de Dios i Vicentico, munten una de les sarsueles més importants del gènere líric espanyol: Luisa Fernanda, de Federico Moreno Torroba. En aquesta obra van tindre el privilegi de comptar amb la participació del gran divo Marcos Redondo que quedà fascinat amb el Quadre Artístic de tal manera que no dubtà a repetir en diverses ocasions durant anys la seua participació en diferents representacions, com: Los Gavilanes (1942; que va actuar com a mestre concertador l'il·lustre D. Juan Vicente Mas Quiles, qui en 1943, va tornar a dirigir a D. Marcos en la sarsuela de Soutullo i Vert, La del Soto del Parral. Aquell mateix any, i ja sota la direcció del mestre Cebrián, va cantar també La del Manojo de Rosas, de Pablo Sorozabal, i en 1944, va tornar per a cantar sota la direcció del mateix director, El Cantante enmascarado. Cinc anys després, sense que durant aquell temps es deixaren d'interpretar sainets en valencià, tornava al Clarín  Marcos Redondo al juny de 1949. En aquella ocasió va cantar La Parranda, amb música de Francisco Alonso, i l'endemà, una vegada més, La del Manojo de Rosas. Actuà de mestre concertador, el llavors titular de la Banda D. José Mª Machancoses. Aquestes van ser les dues últimes sarsueles que es van representar en l'antic teatre.

Inaugurat el nou Teatre Sala de Concerts Banda Primitiva de Llíria (1951), aquell mateix any i també amb Marcos Redondo, es va representar El Cantar del Arriero, amb música de Díaz Giles. L'any següent 1952, en el mes d'abril, es va estrenar la comèdia musical ¡Yo quiero ser artista!, amb argument i diàlegs de Juan Llavata i amb Lirio Palomar i Vicente Castellano com a responsables de les adaptacions musicals, aconseguint un altre triomf  semblant als anteriorment aconseguits.

Però no va ser només Marcos Redondo qui va vindre a cantar amb el Quadre Artístic de la Primitiva. En anys posteriors, ho va fer el baríton valencià Antón Navarro, cantant La del Manojo de Rosas i La Calesera. També el mallorquí Francisco Bosch, va cantar la gran sarsuela de Serrano, La Canción del Olvido. Igualment, el valencià i tenor José Císcar va cantar La Dolorosa i Los Claveles. Tot això com hem dit, amb el Quadre Artístic de la Banda Primitiva. Un Quadre Artístic, que entre la representació de l'una i l'altra sarsuela, va posar en escena gran quantitat de sainets (peces en valencià) d'autors tan anomenats en el dit gènere, com Escalante, Peris Celda, Felipe Meliá, Paco Barchino, Eduardo Boil o Enrique Beltrán entre altres.

No seria just deixar de ressenyar en aquest context de professionals que van vindre a actuar junt amb el quadre artístic, als que sense ser-ho, ja que eren verdaders “amateurs”, com ara les veus de María Verdeguer, Remedios Arastey; les de Luis Izquierdo i Vicente Cantó; les de Juan Llavata i Vicente Albiach, sense oblidar les actrius i actors, com a Consuelo Navarro, Amparo Cervera, i Lourdes García, Salvador Cortés, Manuel Rodrigo, Francisco Torres, i Juan Morató, junt amb un llarg etcètera. Tots ells, bé amb la seua veu o el seu art escènic, van contribuir als èxits que representació darrere de representació, el Quadre Artístic de la Primitiva aconseguia.
 

En 1966 el Quadre Artístic de la Banda Primitiva de Llíria, sota la direcció de Salvador Cortés Quiles, participa amb l'obra Pare Vosté la Burra Amic! en el XX Concurs Teatral Faller obtenint diversos premis: Primer Premi a la millor actriu, Enriqueta Morató Navarro; Primer premi a la millor direcció i Primer Premi al millor conjunt d'actors. Després de l'obtenció dels dits premis, subvencionats per l'Aula Cultural de la Caixa d'Estalvis, la comèdia va ser representada pel Quadre Artístic de la Primitiva, en les poblacions de Bétera i Algemesí, amb notable èxit.


La importància i interés per la sarsuela segueix patent en els anys 90, sent ara el professor músic Vicente Barona Nácher qui arreplegava el testimoni. Responsable del Conjunt Vocal de l'Escola de Música aprofità per a muntar una sèrie d'antologies que aniran a més. Amb els títols de En Zarzuela Viva, I, II i III, aprofita per a aportar nous elements, diguem-los actors, que prenen part en les dites antologies. Això va tindre el seu inici en 1994 amb dues actuacions. Va seguir en el 95 amb altres dos, una d'elles representada en el Palau de la Música de València. Tant en aquestes com en les posteriors, el públic gaudia de les més conegudes romances, duos i o corals, interpretades per cantants les veus del qual eren molt aplaudides pel públic assistent.

1996 s'iniciava amb el muntatge i representació de la sarsuela El Rey que Rabió, de Ruperto Chapí. Es van fer tres funcions a teatre ple, i era la primera vegada que el paper del Rei, era cantat per un home. En aquest cas, pel tenor Ricardo Gozálvez. I finalitzava eise any amb l'actuació en el mes d'octubre en el Teatre Principal de València, amb una nova antologia, ara titulada Esto es Zarzuela.

Comença l'any 1998, amb la posada en escena de Los Gavilanes, del mestre Jacinto Guerrer (2 funcions). Aquest mateix any, es va muntar una altra antologia, titulada Fleta, Aragonés Universal. Es va muntar a instàncies del Centre Aragonés de València, i va ser patrocinada pel Departament d'Educació i Cultura del Govern d'Aragó, en col·laboració amb IberCaja. Es va representar en el mes d'abril en el Palau de la Música de València, i en el mes de maig en el nostre teatre. Un any després, 1999, es va reposar aquesta antologia, representant-se al maig de nou a Llíria, i una setmana després a Castelló, ací patrocinada igualment per la mateixa entitat. En ella, igual que les anteriors, junt amb el conjunt, triomfava amb la seua veu Vicente Olivares, campió de jotes a Aragó.

L'any 2000, es va muntar i va representar en dues ocasions, la sarsuela de Pablo Sorozabal, La del Manojo de Rosas, cantada pels valencians Boro Giner, baríton, e Ignacio Giner, tenor. Una d'elles, va ser inclosa en la programació de les festes patronals de Sant Miquel, patrocinada per l'Ajuntament, amb una aportació d'1.500.000 ptes.


I finalment, al febrer del 2002, es va tornar a representar la sarsuela de Serrano, La Dolorosa, cantada també per Ignacio i Boro Giner. I per a finalitzar, al març del 2003, es va representar La Parranda, a càrrec del baríton Javier Galán. Aquestes dues últimes es van representar sota la direcció musical del mestre Roberto Forés Asensi, i com de vegades anteriors, a teatre ple.

Després d'uns anys sense alçar teló, al juny del 2008, Paco Ibáñez agafa el relleu dels seus antecessors i torna a reunir a un grup de gent a qui li agrada el món de la interpretació, i d'esta manera, va ressorgir qual au Fènix el Grup de Teatre de la Banda Primitiva de Llíria, amb el nom de Grup de Teatre “El Clarín”. Al novembre del 2008 van estrenar l'obra Eixa dona és ton pare amb un gran èxit, comptant amb el suport de tota la família clarinera.

Al març del 2009 el Grup de Teatre “El Clarín” ens delecta de nou amb l'obra Christus Passió i Mort, en la que van tornar a demostrar el bon fer del l'elenc d'actors i actrius que la van representar amb gran èxit. Al juliol del 2009 van representar el drama lorquià La Casa de Bernarda Alba. En els següents anys, el grup de teatre va representar Tres forasteros en Madrid de Escalante, en juliol del 2010; Viviendo en las nubes de Alfonso Paso, en gener de 2011; i Con el culo al aire. L'etapa de Paco Ibañez com a director del Grup de Teatre "El Clarín" va acabar amb la representació de Jesucrist Superstar, el 23 d'abril de 2013, dins del cicle de la inauguració de les noves instal·lacions d'ampliació de l'Ateneu Musical i d'Ensenyament Banda Primitiva de Llíria. 

En la primavera de 2015, l'actor John García es converteix en el nou director del Grup de Teatre "El Clarín". Durant la seua direcció, es van representar dues obres de diferents gèneres. En gener del 2016, una versió adaptada de La Ratonera d'Agatha Christie. I en novembre del 2016,  va representar el musical Sister Music; una adaptació de la pel·lícula Sister Act. I ho va fer amb veus en directe. 

Des del gener del 2017, l'edetà Josep Albert es fa càrrec de la direcció del grup de teatre de la societat. 

 

 

 

Exposició: Una il·lusió col·lectiva. El treatre de J. Rieta.

Pròximament

Març 2024
L M X J V S D
26 27 28 29 1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Pròximament

Pasdoble "Clarín, bicentenari"

Taller de lutheria Sergio Martí

Go to top

NOTE! This site uses cookies and similar technologies.

If you not change browser settings, you agree to it. Learn more

I understand